JORDI CAPAFONS OSSÓ - TAITAI
CA
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
ES
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
EN
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
JORDI CAPAFONS OSSÓ - TAITAI
CA
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
ES
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
EN
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
JORDI CAPAFONS OSSÓ - TAITAI
CA
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
ES
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.
EN
De camí cap al tros, amb l’aixada penjada al braç, anant a cavar uns ceps, visualitzo com es barreja l’arena i la pintura en aquella platja de Mallorca. Que bé que s’ho passava Miquel Barceló!, un dels meus ídols, la meva essència, el camí nou de la pintura que em sembla que va trobar. I jo aquí cavant la terra, amb les soques d’aquests ceps centenaris, tossuts, arrelats, senzills i vulnerables, visualitzo un nou quadre encara buscant aquesta essència de la pintura, que tinc a la punta de la llengua, que és màgica i real, i penso que potser un dia cauré en aquest pot immens de pintura brutal, en aquest oasi de creació imparable i etern, i sempre el tinc a tocar, a tocar, a tocar… Aquesta sensació és la il·lusió.
Necessito tant pintar com tocar la terra amb les mans, no pot haver-hi una cosa sense l’altra, estan infinitament lligades l’olor de la terra humida i un esquitx de pintura.
Soc pagès i, com tots, artista. Aquests dos oficis mal pagats i impagables, els més reals que jo sento, no els canviaria per tota la riquesa del món, perquè la tinc i l’estimo, casa meva és casa nostra.
Si us plau, cuidem-nos i cuidem-la.